Seguim reflexionant més enllà de l'Edcamp d'Espais Educatius!

• 07/01/2019

Us compartim aquí alguns dels aprenentatges de l’Edcamp Espais Educatius que es va celebrar a l’Escola Xirinacs i la Presó Model l’1 de desembre de 2018. A més, podeu accedir al mapa de sessions de la jornada, on trobareu la relatoria de cadascuna de les sessions.

L’espai per a l’aprenentatge

De què parlem quan diem espais educatius? Les reflexions sorgides fan referència a diferents escales de l’espai, en ordre de la més petita a la més àmplia: l’objecte o el material escolar, el mobiliari, l’aula, l’escola o el centre, el pati, i altres espais educatius més enllà del recinte escolar com els carrers, les llars o els espais de treball, i la ciutat mateixa.

 

Algunes reflexions poden ser extrapolades a tots els casos: en general trobem espais fragmentats, segregats per funcions, homogenis, dirigits, restrictius al moviment, poc estimulants, agressius o excloents, sense biodiversitat, mediats per horaris limitats i prohibicions. En canvi, s’entén que per a ser viscuts i potenciats com a espais d’aprenentatge haurien de ser més aviat espais oberts, interconnectats, polivalents, versàtils, flexibles, diversos, heterogenis, apropiables o personalitzables, acollidors, inclusius, estimulants, adaptats, re-naturalitzats.

 

En aquest procés entre allò real i allò desitjable, sorgeix el dubte entre la segregació de certs espais per acollir funcions especialitzades o crear espais prou polivalents que acullin qualsevol activitat. Un espai destacat a repensar en aquest sentit son les sales de guardia. També existeix el repte d’educar la mirada sobre l’espai, a través de formació a tots els agents educatius. I per suposat el gran repte de com transformar els espais.

La transformació de l’espai

Els espais son normalment dissenyats per tècnics amb poca vinculació amb el món educatiu i que a més es veuen molt limitats per la manca de recursos i per les exigències de la normativa, que sempre va per darrere de les necessitats educatives. Davant d’això sorgeix la demanda d’una major participació tant de l’alumnat com de la comunitat educativa en el disseny dels espais educatius, de la qual ja en tenim alguns exemples.

 

Així, es comença a posar el focus en el procés de transformació com un possible projecte a través del qual fer comunitat i sobretot aprendre. Com potenciar i aprofitar al màxim la creativitat dels més petits per al disseny i construcció d’espais? Com implicar a les famílies i la resta d’agents educatius? Qui ha de participar, fins a quin grau i com, en la creació dels espais? Son compatibles els processos horitzontals i democràtics amb la operativitat, la creativitat i la innovació? Quins límits ens imposa la normativa? Com podem subvertir-los o incidir en modificar-la? És necessària la homologació de tots els elements? En depura responsabilitats civils? Com escollim els materials i les tècniques per a la construcció dels nostres espais o elements?

 

Es proposa la transformació dels espais a partir de les necessitats detectades en els infants. Així, cal un procés en el que la responsabilitat no recaigui únicament en la direcció del centre o ensenyament. Es parla de la necessitat d’un acompanyament tècnic per a aquest tipus de processos, no només en l’aspecte de disseny o més constructiu, sinó en la pròpia dinamització del procés i en la facilitació de les activitats.

 

Es vol una participació àmplia, horitzontal, inclusiva, diversa, informada, sostenible, conciliable, activa i el màxim vinculant possible. Que posi especial èmfasi en la canalla, a través de canals i llenguatges adequats per a la seva expressió. S’anima a la programació de jornades de treball comunitari amb algun alicient lúdic, per fomentar la participació del màxim de famílies.

 

Es proposa aprofitar el màxim els recursos presents a la comunitat i el seu entorn (materials i humans), mobilitzats a través de la participació i la reutilització, mapejar els recursos abans del disseny per saber amb què pots comptar i optimitzar, habilitar espais per a emmagatzemar materials, crear xarxes amb altres entitats o institucions per a compartir materials i recursos i amb altres centres i famílies per compartir experiències i tècniques. Les intervencions superficials, efímeres o de petita escala, son més fàcils d’executar i poden tenir un efecte molt transformador en l’espai.

Més enllà dels espais...

Davant del predomini de la ment i la restricció al moviment lliure, es posa en relleu l’aprenentatge a través del cos per tal de prendre consciència d’un mateix. També es reclama donar espai a l’educació emocional, per una banda perquè a través de les emocions s’assoleixen millor els coneixements, però també per saber posar nom al que sentim i actuar per gestionar-ho de forma sana i curosa. Les principals idees sorgides foren les següents: 

 

- Es destaca el joc com a eina d’aprenentatge, vinculat al currículum i les competències, però també als límits, al respecte, la cura i la convivència.

 - Es debat sobre com abordar els límits sense recórrer al càstig i es proposa la creació col·lectiva de les normes bàsiques de convivència, així com abordar la resolució de conflictes com a moments d’aprenentatge.

 - Es veu un desequilibri en les expectatives adultes sobre l’aprenentatge de les nenes i nens, que provoca que avancin processos i no es doni prou temps a cada etapa d’aprenentatge, dirigint massa l’aprenentatge i reduint l’autonomia. Es reclama un rol de la persona educadora més observador i incentivador de reptes, canvis o evolució en els moments d’oportunitat, així com un aprenentatge a través d’inquietuds sorgides de la quotidianeïtat.

 - Finalment, es detecta també la tensió entre seguretat i llibertat, entre sobre-protecció i incorporació del risc en l’aprenentatge.

 

Fer click sobre les imatges per ampliar